Història i tradicions
Topònim
La llegenda popular diu que l'any 1500, quan Escornalbou estava dominat pels franciscans, el frare menescal, el que seria el veterinari d'aviu dia, va estipular unes ordenacions segons les quals, tots els bous, poc després de néixer, havien d'anar al monestir de Sant Miquel. Allí, tallaven les banyes a l'animal perquè no pogués fer mal a la població. Per això, la gent de Vilanova, quan els preguntaven on anaven, contestaven amb un simple: " Anem a Escornar el bou."
Història de la Vila
Es diu que el primer nucli habitat fou el Vilar, un turó damunt del poble que amb els anys canviaria de situació i de nom, i esdevindria l'actual Vilanova. Eduard Toda deia que existí un poblat romà al Vilar. Per altra banda, Morera creu que la fundaren els canonges d'Escornalbou com a residència de les famílies que treballaven al monestir.
També han estat trobats alguns jaciments prehistòrics al terme; el 1960 Salvador Vilaseca va fer una excavació a l'Areny on trobà nombroses restes del Paleolític, i també prop de la vila, al marge esquerre de la riera han estat trobades destrals i peces de sílex.
Vilanova, situada al límit de la plana del Camp, no fou inclosa en la donació de Ramon Berenguer III al bisbe Oleguer. En l'inici de la conquesta franca deuria formar part del valiat de Siurana i després inclosa en el terme donat a Joan de Santboi, primer prior d'Escornalbou, pel rei Alfons I, el 1170. Formà part des del primer moment i fins que s'extingí, de la baronia d'Escornalbou.
El 1339 ja pertanyia a la comuna del Camp. Al segle XVII Vilanova era un municipi emmurallat i tancat per tres portals, i a mitjans d'aquest mateix segle, durant la Guerra dels Segadors, la vila va patir la presència dels soldats i el saqueig de les collites, la qual cosa va afectar a la seva economia, que no es va recuperar fins a principis del s.XVIII. La població també es va veure afectada quan el 1652 es va declarar una epidèmia de peste al poble, el qual va haver d'estar en quarentena. Les seves collites també es van veure perjudicades degut a que una plaga de llagosta arribà al poble l’any 1687, amb la qual cosa es tots els pobles i viles van acordar fer un vot a un Sant; el 1688 van decidir fer l'elecció del Sant per sort, posant els noms de diferents Sants en un sarró, i l'escollit va ser Sant Agustí. El segle XVIII, el cultiu de les hortalisses, dels cereals, de les avellanes, dels ametllers i de les garrofes era molt productiu.
A la primera carlinada es reconstruïren els portals de la muralla i es varià el campanar de l'església adequant-lo per crear-hi un cos de guàrdia. Durant el segle XIX el poble no restà aliè a diverses catàstrofes, com ara l'aiguat de Santa Tecla de l'any 1874 que inundà les terres i s'emportà tot el que trobà, fins i tot el molí de la vila, o la plaga de la fil·loxera, que va provocar un descens de la població. A la segona meitat del s.XIX arran de l’exili de la reina Isabel II es feu una manifestació republicana, que va afavorir la victoria dels federals en les eleccions del 1869.
A començaments del segle XX la vila trobà el seu punt d’estabilitat i afrontà el futur amb màxim optimisme. Es constituí la Societat Cooperativa Obrera d'Agricultura, el 1916 s'enllestiren les escoles, el 1920 es produí l'arribada la llum elèctrica i el 1932 la del telèfon.
Bibliografia:
- Maristany i Tió, Carles.-"Guia de Vilanova d'Escornalbou."-Tarragona: Diputació, 1983.
- Brocà, salvador de.- "Riudecanyes i la Baronia d'Escornalbou."- Riudecanyes: Fundació Loaiza-Vidiella, 1986.
- Maristany i Tió, Carles.-"Notes històriques de Vilanova d'Escornalbou"- Ajuntament de Vilanova d'Escornalbou, 2015
Tradicions:
- Religioses
Algunes de les tradicions antigues de Vilanova d'Escornalbou de caire religiós o relacionades amb la Festa Major són les següents:
Al s. XIX per la Festa Major d'estiu s'acostumaven a celebrar castells davant de la casa de la vila, i des de que es va perdre aquesta tradició degut a les guerres i a la situació econòmica d'aquella època ja no s'han tornat a recuperar. Per aquella època, el dia 30 d'Agost també s'acostumava a anar de romiatge a la Verge de la Roca.
També per la Festa Major d'estiu, però ja a principis del s.XX, un cop acabava l'àpat, tothom anava a la Font de l'Arc on es feien balls i hi muntaven taules on servien begudes i llaminadures.
Els balls també es feien en un envelat als jardins de l'Obrera i a l'era del Falsetà. L'orquestra era formada per gent del poble, dirigits per en Joan "Pare Sant" que sabia tocar el piano molt bé.
En aquella època hi havia dos bars al poble: El Cafè del Beco, que era freqüentat pels republicans i Cal Joan del Cafè, on hi anaven preferentment monàrquics i carlins. La gent més gran acostumava a anar a les tavernes, que igual que els bars, n'hi havia dues: una al carrer de l'Auvina, i una altre al Portal de la Canal.Allí es bevia vi i horlanda, jugaven a la morra amb els dits, a parells i a senars, i els diumenges es feien jocs de bitlles i bitllots al carrer.
Fins a finals de la dècada del anys cinquanta, per celebrar dijous sant, es posaven uns cairats a dins de l'església i quan s'apagava l'última candela de l'Ofici de Tenebres i tot quedava a les fosques, tothom picava els cairats amb les maçoles i "matava jueus". Els oficis religiosos de Setmana Santa eren anunciats a toc de matraca per un grup de minyons que donaven dos tombs a la vila, anomenats " primer toc " i " segon toc "; aquesta tradició encara es manté avui en dia.
Els dilluns de Pasqua els joves vilanovencs anaven a menjar la mona a Riudecanyes, on es celebrava el tradicional aplec i es feia ball al casal de la Societat "Republicana".
El dia de Pasqüetes, diumenge següent al de la Pasqua Florida, la gent tenia com a costum anar de romiatge a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, i així no coincidien amb la gent de Mont-Roig que si que hi anava pel mateix diumenge de Pasqua.
- Lingüístiques
VILANOVA CINQUANTA ANYS ENRERE
He volgut recopilar, rebuscant en un racó de la memòria, mots, expressions, costums, de la meva infància avui ja oblidats o en desús. El món canvia com les persones i els costums, el record ens permet aplegar-ho tot a l’arxiu de la memòria.
En la pagesia, per exemple, motor econòmic de la vida del poble en aquells anys, mots habituals en el vocabulari eren els noms dels “guarniments” dels “matxos”, mules, rucs i someres: morralles, capbussó, collar, bastet, recolants, sofre, llongues, tafarra, sàrria, escaletes, ganxos, singla, ...
Estris de llaurança: polleganes (punxó, fixa, giratòria), forcat, relles, tallants, ales,... Per a la verema i per “trescolar”: portadores, barrals, semalers, cossiol, anserat, cubella, cubelló, sulfit, bocoi, graduador,...
Les veus de “mando” de llauradors i carreters; “arri”, “llà”, “ousque”, “tras”,..
A la vora del foc era habitual veure-hi tupins amb les seves cobertores, la mossa, els molls, l’escalfa-panxes, el “bufafocs” (sovint de canya), els “buscalls”, a més a més del gat i el gos.
Els jocs de carrer de la mainada eren: la vinora, els quetius, patacons, clavar i desclavar, pam i pet,... entre molts altres.
Costums en aquell temps per part de la joventut: passejar carretera amunt i avall, anar a esperar “l’auto”, el centre d’esbarjo era “la falange”, jugar fins l’hora “d’encendre los llums”, fumar “redolta fumadora”, d’amagat naturalment. Els diumenges: missa vermut, ball i cine a la tarda. Entre setmana els nois anaven “a estudi” i les noies “a costura”.
Indrets del poble gairebé desconeguts: “el racó de la femella”, “l’era de les senyoretes”, “l’acera vermella”, “lo castellet”, “l’empedrat”, “lo tomb”, “la cava”, “lo correlot”, “l’alzinar”, “els lledoners”, “l’abeurador”,...
Expressions llavors molt presents en la nostra parla, per exemple: “me’n vai”, “pelsigar”, “alegu”, “revejat”, “fer beguda” al tros, “estar ert”, “ser més tonto que l’andela” o “més ruc que la petusca”, ser “un ensa”, un “cap de trons” o un “baliga-balaga”, “fer la guitza”,...
En meteorologia: la “broma” del riu, “la gitana”, posar la roba al mateix “puesto”, fer un ”ploviscó” , “un ramet”,” repixar” la broma,...
Fonètica de vegades corrompuda amb barbarismes com: l’esgorfa, l’auliva, naltrus o valtrus, sisquera, noncara, electra, mà (germà).
En quant a la vestimenta: aubarques, borrassols, “gribaldina”, els salensius, la valona, los calçotets llargs, la faixa, la boina, ...
En fi, que la història podria seguir i seguir en la mesura que ho permeti la memòria i sobretot, l’espai.
Tota aquesta recopilació ha estat descrita i no comentada, aquesta tasca la deixo als pares i avis com a tema de reflexió i comentari en família. Perquè els nostres fill i néts coneguin més els seu poble per així poder-lo més estimar.
Fer poble és conèixer, estimar i enaltir tot el que generació a generació ens pertoca viure.
Tots aportem quelcom al llibre obert nostre poble, la nostra petjada és camí obert a un demà que segueix amb identitat sempre renovada. És el nostre ferm segell Vilanoví.
Baldiri Anguera i Guitart
- Gastronòmiques
A continuació enumerarem alguns plats o menjars que anys enrere eren populars i que molts d'ells s' acostumaven a cuinar a les cases dels vilanovencs, entre d'altres pobles .N'hi ha que encara és mantenen ara, i d'altres que segurament que els hem sentit anomenar als nostres pares o avis.
Començarem amb plats que s'acostumaven a veure a les taules de totes les cases com eren:
Les Flors del Carabassó fregides a la paella i amanides amb sucre
Truita de Fesols amb suquet
Sopa de Brosses ( sopa amb carn trinxada i pa ratllat)
Sopes d'all
Sopes de Farigola
Pel que fa a la carn la gent tenia com a costum anar a buscar Punxades, que era la sang coagulada dels animals, les Freixures, que eren els budells o fins i tot Sabatetes, que era la llengua de corder.
D'altres plats encara formen part del dia a dia de moltes cases com: l'Escudella, el Fricandó...
Un altre menjar molt típic de Vilanova és la famosa Coca en Recapte del Forn de Pa Porta, i que abans la gent se l'acostumava a menjar amb Arengada; al Forn de Pa també s'hi acostumava a portar les patates per fer-les al caliu, o les avellanes i ametlles per torrar-les.
Per berenar la gent, i sobretot la mainada, menjava :
Pa amb oli i sucre
Pa amb vi i sucre
Galetes sucades amb aigua
Pa amb vinagre, oli i un ceballot
Un postre ben conegut a Vilanova i molt dolç és el Braç de Fabiola, fet amb galetes, coco, i cafè com a ingredients principals.
